En un espai carregat de símbols, una dona encarna múltiples veus que travessen el temps i la memòria: les protagonistes silenciades de les obres d'Àngel Guimerà –Blanca, Maria Rosa, Àgata, Marta– i una veu contemporània que les observa, les qüestiona i s'hi confronta. L’obra és un diàleg entre passat i present, entre la dona idealitzada i la dona real, entre el crit reprimit i el clam que finalment esclata.

Aquest monòleg intens i poètic explora la construcció de la identitat femenina, els rols heretats, la pressió del cos, l’amor com a condemna i el silenci com a càstig. Amb una posada en escena depurada i una dramatúrgia trencadora, el text sacseja i emociona, convertint el buit en un espai de resistència i renaixement.

La dona que va cridar tant que es va buidar, no és només una obra teatral: és una experiència visceral, una catarsi compartida, un acte de memòria i d’empoderament col·lectiu.