PUIGCERDÀ MUSIC FESTIVAL

20:30h Concert I 

 

Ommadawn (Part One)

Ommadawn (Part Two)

On Horseback

In dulci Jubilo (tradicional, arranjada per Mike Oldfield

Tubular Bells (Part One), extractes

 

Opus One Orquestra

Xavier Alern, director

 

Mike Oldfield (Reading, Anglaterra, 1953) va començar la seva carrera musical als catorze anys, moment en què va deixar l’escola i va començar a tocar en pubs de folk seguint l’estela de John Renbourn o Bert Jansch. Als setze va tenir l’oportunitat d’enregistrar el seu primer disc juntament amb la seva germana Sally, que més endavant també seria una reconeguda cantant pop. El seu astorador talent va cridar l’atenció de Kevin Ayers, un músic vinculat a l’escena psicodèlica de Canterbury. Amb Kevin Ayers Oldfield va enregistrar dos àlbums i va conèixer molts artistes que col·laborarien amb ell al llarg del temps.

Precisament als setze anys va començar a compondre Tubular Bells (1973), obra que publicaria als vint i que acabaria sent una de les peces més influents de la segona meitat del segle XX. L’èxit de públic i crítica de Tubular Bells va ser de tal magnitud que va transcendir les fronteres de tots els gèneres musicals i va encimbellar Oldfield a l’alçada dels millors compositors del moment.

Curiosament, Tubular Bells també va ser el primer llançament de la discogràfica Virgin Records, de l’ambiciós empresari Richard Branson. Branson de seguida va veure el potencial de Mike Oldfield i va pressionar-lo per a publicar un segon disc, que es diria Hergest Ridge (1974). Si bé aquesta segona obra va obtenir un gran èxit de públic arribant a la primera posició de les llistes de vendes britàniques (amb Tubular Bells a la segona), els crítics no van perdonar al jove compositor el seu caràcter introvertit o que no concedís entrevistes.

Disgustat per aquestes crítiques, Mike Oldfield va voler oferir el millor de sí mateix amb una nova obra de gran ambició. Entrevistat al respecte, va declarar que “si li deixessin prou temps podria compondre una obra mestra cada any”, criticant la pressió que Richard Branson i Virgin Records exercien sobre ell. Mike Oldfield, que en aquell moment només tenia vint-i-un anys, vivia en un cottage prop de Gal·les anomenat The Beacon, completament al marge de l’èxit comercial que conreava Tubular Bells. Com tenia la sensació que Hergest Ridge s’havia enregistrat en condicions poc favorables, per al tercer disc, que s’anomenaria Ommadawn, va voler-ho fer tot a casa seva, assumint també els rols de productor i tècnic de so. Branson va accedir a totes les seves peticions i va traslladar un estudi d’enregistrament d’última generació a casa del nostre compositor. D’aquesta manera, per primer cop, Oldfield disposava de tots els mitjans tècnics per a dur a terme una gran producció sense dependre de ningú més que d’ell mateix. 

Ommadawn (1975) representa el cim creatiu de Mike Oldfield i la seva darrera creació important abans d’una pausa que va durar tres anys. És l’última de les composicions que formen la “trilogia màgica” juntament amb Tubular Bells i Hergest Ridge. Juntes, aquestes tres obres són el nucli del millor Mike Oldfield.

La història d’Ommadawn és plena d’anècdotes doloroses, com ara la mort de la seva mare, a qui estava molt vinculat, o la pèrdua de l’enregistrament inicial, fet que el va forçar a enregistrar-ho tot des del principi. De fet no només el va enregistrar de nou sinó que va modificar substancialment les seves idees inicials millorant significativament el resultat final.

Sovint s’ha assenyalat que Ommadawn és el primer disc de la World Music. Sigui cert o no, en ell hi trobem sorprenents atmosferes hàbilment conjugades, com ara la sonoritat celta irlandesa que ja impregnava Hergest Ridge, instruments de música clàssica, de música antiga, del folklore grec o la impressionant intervenció d’un quartet de percussionistes sud-africans. 

 

Doctor en Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Professor Superior de Música en l’especialitat de Guitarra i Llicenciat en Història i Ciències de la Música, Xavier Alern té una personalitat versàtil que comprèn la interpretació, la docència, la gestió cultural i la recerca. Ha estat professor en conservatoris superiors com ara l’ESEM - Taller de Músics, el Conservatori del Liceu i també, durant deu anys, a la UAB. 

Si bé ha realitzat desenes d’actuacions de música antiga, des de 2021 està centrat en la direcció del projecte Opus One.

 

Orquestra d’instruments contemporanis fundada el 2021 per Xavier Alern amb la finalitat d’interpretar la gran música del compositor britànic Mike Oldfield (1953), entesa aquesta com a música artística contemporània i abordada amb criteris musicològics.

Opus One es va donar a conèixer amb un concert mundial en streaming des del Sincrotró Alba de Barcelona. El concert es va emetre el dia exacte del cinquantè aniversari de Tubular Bells, òpera prima de Mike Oldfield. Si bé va ser vist en directe per més de 4.500 persones d’arreu del món, a dia d’avui és a punt d’assolir el milió i mig de visualitzacions.

Durant aquests dos anys i mig, Opus One ha actuat al Palau de la Música Catalana (2023 i 2024), a l’Auditori Nacional de Música de Madrid (2024 i 2025), a l’auditori de la Cartuja de Sevilla, al Teatre 

Coliseum de Barcelona, a l’Auditori de Girona, etc., dins de cicles de concerts com el festival Palau Fronteres o el Guitar BCN 2024.

Opus One es caracteritza per provar d’oferir una aproximació el més fidel possible als enregistraments originals dels anys 70. Completa les seves senyes d’identitat que és l’única formació del món que treballa regularment amb els cantants que van col·laborar amb Oldfield als anys 80 i 90: Maggie Reilly, Anita Hegerland, Barry Palmer, Rosa Cedrón, Nikki Lamborn i Roger Chapman.