Ningú havia previst que la revolta consistiria a seure en un banc, observar el paisatge al marge de la productivitat, tocar amb les mans la sorra de la platja o perdre’s entre els canyissars. Ningú havia previst que enyoraríem tant trobar-nos per jugar al carrer, abraçar els amics o escoltar poesia sota un cel de juliol. I mai com ara hem estat conscients de la fragilitat: de la nostra, de la del nostre entorn i de la d’un sistema que es vol robust i aliè a la natura però que s’ensorra. Amb tot això al cap, durant aquests mesos de confinament hem anat cuinant a foc lent aquesta quinzena edició del festival, amb la convicció que no podíem renunciar a la presència del públic ni a un format de proximitat entre artistes, públic i l’espai que habitem, el Maresme. Tirar endavant un festival s’ha convertit en un acte de resistència heroic i més necessari que mai.
Abans de decretar-se l’estat d’alarma, ja teníem la programació ben definida. Havíem aconseguit, per exemple, sumar dos municipis més al festival i aconseguir bastir una xarxa de complicitats entre nou municipis que fa possible el festival: Canet, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Dosrius, Alella, Mataró, Arenys de Mar, Teià i Caldes d’Estrac. Finalment, per imperatius del moment, hem hagut de concentrar les activitats en l’espai de la Fundació Palau i el parc de Can Muntanyà, a Caldes d’Estrac, i Canet, que és l’únic municipi que participa en el festival que no pertany a la regió sanitària metropolitana. Hem hagut de llegir, escoltar i estudiar molt sobre protocols, regions sanitàries, distàncies físiques i contagis. Hem plorat, hem suat, hem esperat, hem tingut por. Però ningú no ha dit que la revolta poètica fos senzilla.
Perquè aquest festival, avui, és una revolta. Contra la bulímia cultural i la distància entre artistes, públic i entorn, volem proposar un festival de proximitat, sostenible i en contacte amb l’entorn que l’acull. Nosaltres estem determinats a aplanar la corba del consum sense mesura, de la contaminació, del soroll excessiu, d’una acumulació de cultura estèril: volem la paraula que penetra, la idea que propulsa, el gest efímer. Immersos en una sacsejada tan gran com l’actual, no volem tornar a una normalitat en què no ens sentim còmodes: aquesta és la quinzena edició d’un festival gestat a la Fundació Palau i en un dels municipis més petits del país que —amb un equip petit ple d’heroïnes— ha anat teixint aliances amb tota la comarca fins a convertir-se en un referent de la creació poètica i del creuament artístic.
Només amb algú com Josep Palau i Fabre capitanejant aquesta revolta poètica hauríem pogut recórrer tot aquest trajecte. Avui, quan bona part dels grans festivals proven d’abraçar els petits formats que nosaltres hem defensat des de l’origen i quan la natura ens demana que no deixem créixer més l’imperi del consum, ens sentim profundament afortunats de poder dir que sí, que no hem volgut renunciar a obrir de nou les portes i que hi haurà festival. I que en aquesta casa, evidentment, tothom hi és benvingut. Deixem que la poesia ho inundi tot. Gràcies més que mai per acompanyar-nos i ser-ne còmplices.
Eduard Escoffet
Director artístic del Poesia i +